La realització d’aquest treball ens ha permès fer un anàlisi de les polítiques públiques i escolars a Catalunya. És a partir de les dades extretes que exposem a continuació alguns punts per a la reflexió:
1 . El tractament de la diversitat en la legislació educativa
És evident que des de la dècada dels 80 hi ha hagut una evolució en el tractament de la diversitat de les successives lleis educatives que prevalien a l’Estat. Des de la perspectiva clarament compensadora que entenia la diferència com un dèficit, com un element que calia compensar per tal de que s’acostés el màxim possible al model de normalitat establert a partir de mesures suplementàries i diferenciades del sistema educatiu ordinari (LODE i LOCE) hem passat a una tendència al tractament de la diversitat des de la perspectiva de la inclusivitat, que entén que la intervenció en la diversitat no pot suposar una exclusió o una intervenció en paral·lel a les pràctiques educatives regulars sinó que s’ha de abordar des de la comprensivitat (LOE, LEC).
Tot i aquest canvi de discurs en els textos legals, el tractament de la diversitat a les escoles intenta assumir el discurs de la inclusivitat a dures penes. La manca de recursos, la concentració d’alumnat immigrant a algunes escoles, la manca de formació per part del professorat, la dificultat d’adaptar la institució escolar a una societat que canvia tan ràpidament ha provocat que no sempre el sistema educatiu doni una resposta adequada a la diversitat.
2. L’educació intercultural
És en el marc del debat sobre les polítiques de gestió de la diversitat que varen aparèixer els postulats de l’educació intercultural. Hem vist que l’àmbit educatiu és un dels capdavanters per a la promoció i el desenvolupament d’aquest debat precisament per la necessitat de donar solució a la situació actual amb la incorporació de diferents minories culturals de diferents països en el sistema escolar. En aquest sentit en el nostre país ja es varen desenvolupar les primeres propostes de treball educatiu intercultural amb el tractament de la cultura gitana a l’escola i la creació de grups de treball, seminaris, fòrums de debat i d’intercanvi d’experiències a través de l’Asociación de Enseñantes con Gitanos (AECGIT) que va esdevenir pionera en l’elaboració d’un discurs pedagògic intercultural en els anys 80. A Catalunya s’ha començat a parlar d’educació intercultural de forma generalitzada a partir dels anys 90 amb l’augment de la presència d’alumnat d’origen estranger. A nivell de polítiques educatives, es va concretar l’any 1996 en l’Eix d’Educació Intercultural, i a partir del 2004, amb el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. Cal seguir en aquesta línia de conscienciació i treball conjunt per aprofitar les oportunitats de canvi que s’esdevenen amb la societat actual.
3. El paper de les administracions locals i la societat No només amb les directrius generals i els plans sectorials (LIC, Entorn...) que s’ofereixen des del govern n’hi ha prou. El paper de les administracions locals és molt important ja que a través del coneixement de la realitat específica de cada municipi i la promoció de plans estratègics adaptats que convidin a la ciutadania a construir un nou espais social sense exclusió serà possible un aprenentatge intercultural i una convivència real. És important que els models de gestió de la diversitat mantinguin una perspectiva intercultural que promogui el reconeixement de la igualtat en dignitat de tots els grups i totes les persones en una societat justa i més igualitària des de tots els punts de vista afavorint la lluita contra els prejudicis i les discriminacions.
Pel que fa al Departament d'Educació, manté convenis tant amb el Departament de Benestar i Família com amb el Departament de Cultura, per tal de donar cabuda a aquesta acollida lingüística tan important per als nouvinguts, tant els alumnes com la resta de familiars.
4. Mesures davant la incorporació d’alumnes nouvinguts a l’escola catalana
El Pla LIC recull la necessitat de treballar la incorporació i l’acollida dels alumnes nouvinguts des de tres eixos: la llengua catalana, l’educació intercultural i la cohesió social. És important que les mesures relacionades amb aquests tres eixos i portades a terme a les escoles no quedin deslligades del currículum i organització general dels centres educatius. De la mateixa manera és igual d’important la responsabilització de tot allò que té a veure amb l’atenció a la diversitat per part de tot el claustre i no només, com passa sovint, per una part més sensibilitzada (que sovint correspon amb el tutor o tutora de l’aula d’acollida). És necessari, doncs, la comprensió de la interculturalitat com un fenòmen que cal concebre i treballar de forma transversal .
Del primer eix n'hem parlat abastament en els diferents punts de la wiki; i en referència al segon i tercer punts, volem remarcar la iniciativa que el Departament d’Educació també està duent a terme: diferents programes educatius de llengua i cultura, que posen les llengües familiars a l’abast dels centres educatius per tal de donar impuls a un Projecte Lingüístic Plurilingüe, en una acció educativa i integrada per a la convivència i la cohesió social.
En aquest marc de diàleg intercultural, el plurilingüisme de l’alumnat és una opció estratègica de futur que beneficia a tota la ciutadania i que cal promoure en el treball competencial, d’acord amb el Projecte Educatiu de cada centre. En aquest sentit, s'ha creat "El Bloc de les llengües d’origen", que té com a objectiu ser un espai d’informació i d’intercanvi d’experiències per a donar impuls a l’educació intercultural. Així, es pot fer un treball d’entesa i valoració del patrimoni cultural dels nouvinguts, del respecte de la seva pròpia identitat cultural construïda en convivència, dels seus idiomes familiars, d’entorn i d’estudi, dels seus valors personals i culturals, de la identitat dels altres i de la construcció col·lectiva d’un futur a compartir. Hem de ser conscients que el professorat ha esdevingut, en diversa mesura, amb o sense preparació, un mediador cultural i un facilitador lingüístic a l’aula, sigui quina sigui la seva especialitat. Cal, doncs, iniciar-se en la formació específica i avançar vers actituds de convivència, diàleg comunicatiu i negociació d’interessos a l’aula. En aquest moment, a Catalunya, es parlen habitualment unes 40 llengües diferents, sense comptar el català i el castellà. També convivim amb unes 300 llengües minoritàries que s’utilitzen principalment dins l’àmbit familiar, però que no deixen de ser llengües o varietats lingüístiques que parlen els nostres conciutadans.
REFLEXIONS I ANÀLISIS
La realització d’aquest treball ens ha permès fer un anàlisi de les polítiques públiques i escolars a Catalunya. És a partir de les dades extretes que exposem a continuació alguns punts per a la reflexió:
1 . El tractament de la diversitat en la legislació educativa
És evident que des de la dècada dels 80 hi ha hagut una evolució en el tractament de la diversitat de les successives lleis educatives que prevalien a l’Estat. Des de la perspectiva clarament compensadora que entenia la diferència com un dèficit, com un element que calia compensar per tal de que s’acostés el màxim possible al model de normalitat establert a partir de mesures suplementàries i diferenciades del sistema educatiu ordinari (LODE i LOCE) hem passat a una tendència al tractament de la diversitat des de la perspectiva de la inclusivitat, que entén que la intervenció en la diversitat no pot suposar una exclusió o una intervenció en paral·lel a les pràctiques educatives regulars sinó que s’ha de abordar des de la comprensivitat (LOE, LEC).
Tot i aquest canvi de discurs en els textos legals, el tractament de la diversitat a les escoles intenta assumir el discurs de la inclusivitat a dures penes. La manca de recursos, la concentració d’alumnat immigrant a algunes escoles, la manca de formació per part del professorat, la dificultat d’adaptar la institució escolar a una societat que canvia tan ràpidament ha provocat que no sempre el sistema educatiu doni una resposta adequada a la diversitat.
2. L’educació intercultural
És en el marc del debat sobre les polítiques de gestió de la diversitat que varen aparèixer els postulats de l’educació intercultural. Hem vist que l’àmbit educatiu és un dels capdavanters per a la promoció i el desenvolupament d’aquest debat precisament per la necessitat de donar solució a la situació actual amb la incorporació de diferents minories culturals de diferents països en el sistema escolar. En aquest sentit en el nostre país ja es varen desenvolupar les primeres propostes de treball educatiu intercultural amb el tractament de la cultura gitana a l’escola i la creació de grups de treball, seminaris, fòrums de debat i d’intercanvi d’experiències a través de l’Asociación de Enseñantes con Gitanos (AECGIT) que va esdevenir pionera en l’elaboració d’un discurs pedagògic intercultural en els anys 80.
A Catalunya s’ha començat a parlar d’educació intercultural de forma generalitzada a partir dels anys 90 amb l’augment de la presència d’alumnat d’origen estranger. A nivell de polítiques educatives, es va concretar l’any 1996 en l’Eix d’Educació Intercultural, i a partir del 2004, amb el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social . Cal seguir en aquesta línia de conscienciació i treball conjunt per aprofitar les oportunitats de canvi que s’esdevenen amb la societat actual.
3. El paper de les administracions locals i la societat
No només amb les directrius generals i els plans sectorials (LIC, Entorn...) que s’ofereixen des del govern n’hi ha prou. El paper de les administracions locals és molt important ja que a través del coneixement de la realitat específica de cada municipi i la promoció de plans estratègics adaptats que convidin a la ciutadania a construir un nou espais social sense exclusió serà possible un aprenentatge intercultural i una convivència real. És important que els models de gestió de la diversitat mantinguin una perspectiva intercultural que promogui el reconeixement de la igualtat en dignitat de tots els grups i totes les persones en una societat justa i més igualitària des de tots els punts de vista afavorint la lluita contra els prejudicis i les discriminacions.
Pel que fa al Departament d'Educació, manté convenis tant amb el Departament de Benestar i Família com amb el Departament de Cultura, per tal de donar cabuda a aquesta acollida lingüística tan important per als nouvinguts, tant els alumnes com la resta de familiars.
4. Mesures davant la incorporació d’alumnes nouvinguts a l’escola catalana
El Pla LIC recull la necessitat de treballar la incorporació i l’acollida dels alumnes nouvinguts des de tres eixos: la llengua catalana, l’educació intercultural i la cohesió social. És important que les mesures relacionades amb aquests tres eixos i portades a terme a les escoles no quedin deslligades del currículum i organització general dels centres educatius. De la mateixa manera és igual d’important la responsabilització de tot allò que té a veure amb l’atenció a la diversitat per part de tot el claustre i no només, com passa sovint, per una part més sensibilitzada (que sovint correspon amb el tutor o tutora de l’aula d’acollida). És necessari, doncs, la comprensió de la interculturalitat com un fenòmen que cal concebre i treballar de forma transversal .
Del primer eix n'hem parlat abastament en els diferents punts de la wiki; i en referència al segon i tercer punts, volem remarcar la iniciativa que el Departament d’Educació també està duent a terme: diferents programes educatius de llengua i cultura, que posen les llengües familiars a l’abast dels centres educatius per tal de donar impuls a un Projecte Lingüístic Plurilingüe, en una acció educativa i integrada per a la convivència i la cohesió social.
En aquest marc de diàleg intercultural, el plurilingüisme de l’alumnat és una opció estratègica de futur que beneficia a tota la ciutadania i que cal promoure en el treball competencial, d’acord amb el Projecte Educatiu de cada centre. En aquest sentit, s'ha creat "El Bloc de les llengües d’origen", que té com a objectiu ser un espai d’informació i d’intercanvi d’experiències per a donar impuls a l’educació intercultural. Així, es pot fer un treball d’entesa i valoració del patrimoni cultural dels nouvinguts, del respecte de la seva pròpia identitat cultural construïda en convivència, dels seus idiomes familiars, d’entorn i d’estudi, dels seus valors personals i culturals, de la identitat dels altres i de la construcció col·lectiva d’un futur a compartir. Hem de ser conscients que el professorat ha esdevingut, en diversa mesura, amb o sense preparació, un mediador cultural i un facilitador lingüístic a l’aula, sigui quina sigui la seva especialitat. Cal, doncs, iniciar-se en la formació específica i avançar vers actituds de convivència, diàleg comunicatiu i negociació d’interessos a l’aula. En aquest moment, a Catalunya, es parlen habitualment unes 40 llengües diferents, sense comptar el català i el castellà. També convivim amb unes 300 llengües minoritàries que s’utilitzen principalment dins l’àmbit familiar, però que no deixen de ser llengües o varietats lingüístiques que parlen els nostres conciutadans.